El desembre passat, el govern de centreesquerra va ser derrotat rotundament en un referèndum constitucional, ja que les forces populistes i conservadores moderats es van unir en contra, forçant el llavors primer ministre Matteo Renzi a dimitir. Els partits populistes –encapçalats pel Moviment de Cinc Estrelles anti-establishment i la Lliga Nord anti-migrants i anti-euro- han anat guanyant terreny almenys des del 2012, i avui gaudeixen d'un suport popular d'entre el 40% i el 50% a la majoria de les enquestes.
La seva popularitat es basa principalment en els desenvolupaments domèstics. En primer lloc, durant els darrers trenta anys els italians han estat buscant un "líder fort" per treure el país d'un embolic polític causat per massa actors amb poder de veto. Però quan van sorgir líders d'aquest tipus (com Matteo Renzi o Silvio Berlusconi), els italians es van desconfiar de donar-los massa marge de maniobra, per por de tornar a les "pràctiques feixistes". Tan atapeïts, els governs sovint han demostrat ser massa lents en la seva resposta a les crisis.
En segon lloc, una recessió de doble caiguda ha retallat gairebé un deu per cent del PIB del país, i la recuperació encara falten anys d'aconseguir la seva prosperitat anterior al 2007. A mesura que la desigualtat augmenta, Itàlia es queda amb taxes d'atur superiors a l'11% i la ràtio de deute públic/PIB més alta de la zona de l'euro després de Grècia. Les polítiques d'austeritat, tot i que són inevitables, s'han percebut cada cop més com a contraproduents, reforçant l'atractiu dels partits populistes. I des del 2013, els fluxos migratoris irregulars anuals s'han multiplicat per gairebé deu, cosa que ha permès que aquests partits continuïn despertant els sentiments nacionalistes i juvenils.
Malauradament, a mesura que els partits populistes han traslladat amb èxit la culpa als amenaçadors buròcrates europeus, les pressions domèstiques no s'han desactivat eficaçment amb les respostes a escala europea.
La Comissió Europea i el Parlament no en tenen la culpa. La Comissió de Jean-Claude Juncker ha estat més que disposada a ajudar Itàlia, oferint-se cada any més marge fiscal per evitar els sobtats penya-segats durant els esforços de reducció del dèficit de Roma. Pel que fa a la migració irregular, la Comissió ha liderat el camí, empenyent els estats membres de la UE a acordar un mecanisme de reubicació excepcional per als sol·licitants d'asil.
El problema, doncs, és la manca de solidaritat intracomunitaria. A mesura que l'actual esquema de reubicació de migrants arriba a un final decepcionant, no es veu cap solució a llarg termini. I a mesura que el Banc Central Europeu de Mario Draghi iniciarà la seva pròpia "reducció" de la relaxació quantitativa a principis del 2018, els problemes econòmics poden tornar al primer pla, donant als populistes una raó més per culpar "el nord d'Europa ric".
Això suposa un veritable repte per als partits (tèbids) proeuropeus d'Itàlia. Sense un augment ràpid i efectiu de la solidaritat entre els estats membres, Europa no serà l'antídot antipopulista que Itàlia necessita amb urgència.
Matteo Villa és investigador a l'Institut Italià d'Estudis Polítics Internacionals (ISPI), Milà.